En defensa de l'àrbitre V - Carta a un mal entrenador

Aquesta és una carta dirigida al senyor MBC, entrenador de l'equip de futbol sala de categoria prealeví de l'Escola P. 

Prenent com a referència l'experiència viscuda el passat divendres 18 de maig de 2012 al partit de la catorzena jornada entre el Col·legi S. i l'Escola P. celebrat a un quart de nou del vespre al carrer E. número 20 de Barcelona, volia dir-li el següent:

Considero que és vostè un mal entrenador, un mal exemple, un mal referent, un mal educador, un mal tutor esportiu i una mala influència. També considero que pel què fa a tot allò relacionat amb la disputa de partits dels nens i nenes que entrena és maleducat i irrespectuós amb l'àrbitre, el rival, el públic i la gent que estima aquest esport. El seu comportament és vergonyós i lamentable. Els seus crits i les seves protestes són patètics i calcats als que proferiria un analfabet social. I les seves accions abans, durant i després el partit són dignes de ser sancionades no només amb targetes sinó també des dels despatxos amb expedients regulatoris i sancionadors. 

Deixi'm dir-li que si depengués de mi li retiraria el títol de tutor esportiu per tal que no pogués continuar exercint i sent protagonista de totes aquelles conductes que han de ser desterrades del món de l'esport perquè deseduquen i van en contra dels valors que els clubs i les organitzacions esportives d'arreu promouen.

I deixi'm dir-li també que no sóc l'únic que ho pensa. El súmmum de tot plegat no és que els pares dels nens que entrena confessin a l'àrbitre que estan avergonyits del seu comportament i de la imatge que dóna i que fa temps que estan lluitant contra això per aturar aquests espectacles. El súmmum és que els nens que entrena tant a dins com a fora del camp es disculpin a l'àrbitre, li diguin que no es desanimi, que no faci cas dels seus gestos i comentaris, que ho està fent molt bé i, per acabar, li demanin perdó per tenir un entrenador com el que tenen.

Però per sort, no tots els que pateixen la seva tirania acoten el cap, ni tots els que són tristos espectadors de la violència que exhibeix miren cap a una altra banda. Per sort, hi ha qui s'adona del què passa i pren les mesures que estan al seu abast per fer-li oposició. Els més petits confessen sentir-se avorgonyits de vostè i demanen que malgrat que llueixin el mateix escut al pit, no els identifiquin als uns amb els altres; els pares d'aquests batallen amb l'Escola P. per perdre'l de vista el més aviat possible; i pel què fa a mi, sàpiga que a banda d'aquesta carta oberta, he passat un full d'incidències al comitè per tal que dugui a terme totes aquelles accions que consideri oportunes per al què a ell pertoca.

Li desitjo tota la sort que es mereix.

Atentament,

Marc Soler Selva

No puc, tinc cau

Per sort l'expressió "no puc, tinc cau" és una expressió viva en la societat catalana i que no està en perill perquè setmana rere setmana l'utilitzen nens i nenes, nois i noies, escoltes i guies de totes les edats. I tandebò que per molts anys sigui així. El problema apareix quan qui en fa ús resulta que sempre són els mateixos o quan esdevé "no puc venir al cau, tinc tal cosa". 

El cau és una opció més de totes les que tenen disponibles les famílies per a l'educació dels seus fills; és una opció diferent, amb moltes especificitats que la fan peculiar i única, però no és ni es creu millor ni pitjor que altres ni vol ser-ho. En el dia a dia dels pares i mares, dels infants i dels adolescents, el cau ha de conviure amb moltes altres activitats que sovint són difícils de combinar: els compromisos familiars, els partits i tornejos de diferents esports, les trobades amb els amics d'altres àmbits i espais o la necessitat d'estudiar. I és de cara a aquests moments que cal elaborar una llista de prioritats, fer pactes de combinacions, saber-se organitzar, etc. Cosa que s'ha de fer entenent cada moment, cada situació, interpretant què és el més necessari i amb respecte per tothom.

Just en aquest punt és quan apareix la discòrdia, ja que no tots som iguals i cadascú té situacions, desitjos, voluntats i necessitats diferents. Hi ha qui equipara el cau a les altres activitats i hi ha qui el posa per sota -potser erròniament pel caràcter de voluntariat que té en mala hora mal entès-. Precisament per això, el cau esdevé per a molts una mena de hobbie de segon nivell, un segon plat. I això fa que a les excursions sigui difícil poder comptar amb tothom i que no hi hagi ni un sol dia en tot el curs en el qual poguem trobar-nos tots. 

Jo també he estat nen i he jugat a equips de futbol i, per tant, sé com funciona i com n'és de difícil combinar-ho tot plegat i poder arribar a tot arreu. La conciliació sempre va acompanyada d'entrebancs, xocs d'interessos i de problemes. Però la dificultat d'això desapareix si a cada activitat se li dóna el pes específic que realment té i s'apren a prioritzar amb seny. Com a exemple, d'excursions amb el cau n'hi ha un parell al trimestre, cosa que significa unes sis anuals; en canvi, de partits n'hi ha un cada setmana de curs, és a dir, entre vint i quaranta jornades. Així doncs, el cap de setmana que hi ha sortida potser que ens plantegem què fem passar per davant de què o si el que fem ho fem sempre o ho podem anar alternant.

No penso que cada excursió marcada al calendari hagi de significar una absència al compromís amb l'equip -els estudis, la família, els amics-. Però sí que penso que és com a mínim irresponsable fer passar sempre qualsevol compromís per davant del que es té amb una unitat de vint-i-cinc companys i quatre caps. Perquè al cap i a la fi, acaba sent una falta de respecte per als companys i una manca de consideració per la feina dels caps convertir el cau en l'entreteniment pels dies que no hi ha altres plans. Perquè senyors: d'exàmens, partits i trobades en té tothom.I a vegades -no sempre- amb una bona organització es pot arribar a tot arreu.

Després resulta que aquells que han faltat més acostumen a ser els que tenen més lleis. Que aquells que han posat a casa seva el cau per darrera de gairebé tot, són els que tenen més demandes i s'atreveixen a donar directrius als caps de com han d'organitzar-se, treballar i muntar uns campaments. Que aquells que exhibeixen més valors i bones pràctiques són els que tenen menys consideracions i la balança més desequilibrada.

Al final, en qui ens hem de fixar és en els nois i nois, caps, pares i mares de feina silenciosa. Els que es desconvoquen els caps de setmana indicats així que tenen el calendari; els que renuncien a feines puntuals aquells dissabtes que saben que tenen excursió; els que cada vegada que reben un "no" busquen una solució que permeti que tothom acudeixi a la sortida encara que sigui a temps parcial, fins i tot trencant la dinàmica aconseguida i no permetent a ningú acabar de desconnectar fins que arribi aquell moment.

Però aquest problema de prioritats afecta a tothom, no hi ha qui se n'escapi. Un altre dia ja parlarem dels caps que quan agafen el compromís de ser-ho a principi de curs, l'agafen amb ells mateixos i no amb els nens i nenes, amb l'Agrupament; dels que passen per davant les seves necessitats i voluntats que els desitjos dels nois i noies; dels que deleguen en altres caps com si ells fossin els únics que van carregats de feina; dels que s'obliden d'allò que criticaven i reclamaven de petits...

De moment jo aquesta setmana ja he trucat al comitè d'àrbitres dient que no puc, tinc cau; dient que dissabte no podré xiular. I em llevaré dissabte ben d'hora, sortiré de casa encara fosc amb la motxilla a l'esquena i diumenge quan arribi només tindré ganes de dutxar-me i ficar-me al llit. I l'endemà, a classe, com tothom, que feina a fer també en tinc. I si cal, recuperaré hores de son al tren.

En defensa de l'àrbitre IV - La transformació

Quan comença un partit de futbol entrenador, jugadors titulars, suplents, cos tècnic i utillers, àrbitre, mitjans de comunicació i públic fan un pacte. Es tracta de quelcom similar, salvant les distàncies, al dels espectadors i els actors o el del ponent i els assistents a la ponència. Cadascú té un rol a interpretar a partir del moment en què puja el teló, es presenta el conferenciant o sona el xiulet inicial. 

Aquest és un pacte que es fa a tots els nivells, des del professional fins al de l'esport escolar, segons el qual cada individu interpretarà un paper tan bé com pugui per afavorir l'espectacle, per a fer-lo especial. Però pecaríem d'ingenus si reduíssim cada actor a un paper d'interpretació, a un rol específic i determinat. Ja que dins de cada categoria, hi ha una infinitat de papers a representar.

Tot i així, n'hi ha que no entren en aquest joc i passen sense pena ni glòria i n'hi ha que hi entren massa i es passen de frenada; i sobretot a aquests darrers cal frenar-los i, si cal, sancionar-los. Però també n'hi ha que fan interpretacions exquisites. Ara bé, hem de saber que en qualsevol cas tot són interpretacions -o han de ser-ho- i que des que comença l'espectacle ningú és realment com és. I encara que alguns fossin com es mostren, prefereixo concedir-los el benefici del dubte.

Així, al nivell de l'esport escolar, hi podem trobar tots els papers de l'auca. El nen estudiós, bon jan i educat que renega, estira de la samarreta, comet faltes i protesta a l'àrbitre. El que té el cap ple de pardals i no és mai al lloc adequat quan se'l necessita. El pare correcte, amable, cavaller i de valors humanístics que crida com un desesperat i dóna indicacions a tort i a dret, al seu fill, als seus companys, a l'enternador i a l'àrbitre. L'entrenador que oblida que és un exemple i perd els papers. L'àrbitre educador en el lleure, comprensiu, simpàtic i agraït que xiula fort, gesticula amb energia i quan cal fa cara de seriós i no s'està d'amonestar amb targetes o verbalment aquells que tinguin conductes punibles. I tants altres com vulgueu.

El cas és que tothom experimenta una transformació perquè al cap i a la fi s'hi juga alguna cosa. Guanyar o perdre; que guanyin o perdin; progressar o no dins del club; tenir el partit controlat o que se te'n vagi de les mans. 

Però si aquesta trasnformació es produeix a l'inici de l'esdeveniment, n'hi ha una altra que es produeix -o que s'hauria de produir- tant bon punt s'acaba. I és per això que es produeixen accions d'hipocresia o incoherència per aquells que no coneixen aquest món, però que són sentides i de veritat. 

L'àrbitre somriu, saluda i comenta alegrement el partit amb els entrenadors, els jugadors i s'acomiada de les famílies. Els entrenadors donen la mà tot donant les gràcies a l'àrbitre i feliciten el rival; tot això just després d'haver comprovat que tots els seus jugadors han donat la mà al contrari. Els pares que tot ho criticaven donen un cop a l'espatlla del míster, saluden i fins i tot feliciten l'àrbitre reconeixent-li la feina i marxen cap a casa elogiant els seus fills i animant-los si el resultat no els ha estat favorable. I els jugadors se saluden i es diuen aquell "ben jugat" de rutina que sense que se n'adonin els fa millors persones.

I sí, tot plegat és un espectacle. Però això ja ho sabíem des del principi i, a més a més, ens fa vibrar. L'únic apunt de tot plegat és que d'accions antieducatives, censurables, sancionables i immorals no n'hem de deixar passar ni una. Però tampoc hem de jutjar a algú exclusivament per tal i com es mostra en aquests esdeveniments que al cap i a la fi són això: només espectacles.